martes, 12 de septiembre de 2017

Educació social i terrorisme

No he gosat escriure res les darreres sermanes doncs realment no sabia què dir. Mentiria sino  constatés que em fan molta por els esdeveniments d'aquest agost a Barcelona i Cambrils. Mentiria també si mostrés certeses o convenciment en el fet de saber en tant que professional de l'Educació Social com poder treballar i prevenir que altres joves del nostre país puguin actuar com el grupet de Ripoll. 
He llegit aquestes darreres setmanes moltes reflexions al voltant dels fets. Tots els professionals convergeixen en la manca de recursos socials de prevenció i certament hi estic d'acord al cent per cent. Molts altres cerquen causes centrades en la recerca de la identitat pròpia dels adolescents, del funcionament sectari o de la fal.làcia d'una societat ben integrada. Totes les anàlisis son multifactorials i és impossible reduir les causes a simplificacions evidents. En aquest mateix blog ja vaig escriure sobre els atemptats de Paris apuntant cap al sentiment de ciutadans de segona que molts joves francesos porten en el seu adn invariablement i que sembla que no s'esborra a través de les generacions. Crec que en el cas dels joves de Ripoll també hi ha part d'aquest fet tot i tractar-se de nois participants a la vida social normalitzada (ah, normalització, quin concepte més complexe i simplificador a la vegada) del poble. Sembla, ara, que una ombra de dubte pot esdevenir sobre els milers de nois musulmans que víuen a Catalunya i és precissament això el que els fanàtics estan cercant; dubtes,pors, inquietut i en darrer terme accentuar trencaments, separacions i guettos que esdevinguin en rancúnia o anomia fàcilment manipulable. Tal i com apunten molts mitjans ara que les forces del Isis semblen morir-se a les terres d'Irak i Siria tenen gran interès en exportar la guerra al si de les societats occidentals. I certament ho tenen prou fàcil donat que milers sino milions d'adolescents musulmans europeus o d'altres llocs poden sentir-se atrets en algun moment de les seves vides si es donen els condicionants adequats: sentir-se ciutadans de segona, malmirats, amb pocs recursos educatius i de suport a les famílies, sense gaires expectatives laborals tot ben regat amb la recerca desesperada de l'identitat adolescent i l'aixopluc d'un grup protector, poderós i amb promeses d'èxit i triomf (tot i que en una altra vida).  Tot i aparèixer tots aquests factors el que encara em costa d'entendre és la brutalitat d'arribar a matar i matar-se. Em costa digerir que la violència pugui esclatar d'aquesta manera cruel en el sí d'un grup de joves  disposats a perdre la vida, a morir matant a persones normals, a d'altres joves o ciutadans que, com ells, gaudeixen i pateixen de la nostra societat catalana. 

Ho reconec. No tinc explicacions prou vàlides i això em fa sentir incòmode, fràgil.  Com a professional de l'educació social faig meves les crítiques vessades en alguns mitjans contra la meva professió, incapaç d'adonar-se de la radicalització extrema d'uns joves que han passat per les nostres mans i que, amb els minsos recursos dels que disposem hem tractat d'atendre i acompanyar el millor que hem sapigut.

Avui que comença el nou curs escolar llegeixo amb estupor la fixació d'alguns periodistes en assenyalar les noves eines i recursos que els docents hauran d'aplicar aquest nou curs tant per explicar a l'alumnat què és el que va passar a la nostra ciutat com molt especialment per a detectar adolescents que comencen a radicalitzar-se. I pensant en això m'adono en que n'és de fàcil exportar el treball policial, la por i la sospita cap a l'àmbit educatiu. 
El meu àmbit de treball (el Crae, la protecció de nois i noies tutelats) també serà un lloc on de ben segur ens caurà un nou "protocol"o similar per tal d'intentar anticipar situacions de joves similars. I quan ens "caigui" això m'hauré de replantejar molt el sentit de la nostra feina i intentar treballar amb el meu equip la veritable responsabilitat com professionals: educar i acompanyar més que sospitar i malpensar. Polèmica qüestió? Pot ser... Què en penseu? 

domingo, 9 de julio de 2017

Educadors i educadores 25 anys després


La memòria acostuma a fallar i cada cop sabem amb major certesa científica que els records (que literalment fan reviure els mateixos circuits neuronals que d'antuvi) sovint es van reconstruint amb el temps amb capes i mes capes d'invencions personals involuntàries. Potser per això és molt saludable poder compartir-los i reviure'ls  de nou amb aquelles persones que en un moment de la nostra vida ens van acompanyar en alguna part del camí. I és precisament això el que ahir vam fer els antics companys i companyes de la primera promoció dels estudis d'Educació Social de la Universitat de Barcelona en una nit màgica que un bon grup vam anar allargant fins a trenc d'alba, com en els bons temps.

Potser molts de nosaltres ja ens havíem anat veient en alguna trobada anterior però el fet d'aplegar-nos tanta gent com enguany en un any per a celebrar els nostres inicis universitaris allà per un llunyà 1992  va resultar no sols engrescador sinó veritablement emocionant.

Ens vam poder posar al dia de cadascú de nosaltres i per això vàrem necessitar ben be tres o quatre hores plenes de preguntes, abraçades, emocions, somriures i sorpreses. Resulta curiós el fet de no veure a una persona en tants anys i tot d'una, al retrobar-la tant temps després, esquivar ràpidament l'impacte que ens produeixen els seus canvis físics per a tornar a veure-la i sentir-la com abans, com si sols hagués passat un parell de setmanes que no ens vèiem. Ahir ens va passar una mica això fins al punt que a mitjanit tothom estava ja tan engrescat, xerraire i alegre que recordava molt qualsevol matí al bar de la facultat entre classe i classe. De fet el to de les converses era similar i en un moment donat amb tothom ja posat al dia van començar a sortir les propostes, idees i bogeries a fer exactament igual que quan teníem vint anys. Una de les mes interessants passava per a fer una edició "revival" de la nostra estimada revista "Des de la trinxera" amb nous articles i aportacions per a regalar als actuals estudiants a la universitat; altres apuntaven  ja a repetir viatges, rutes i trobades del passat.

Entre riures i records regats amb cervesa va anar passant la nit com si res hagués canviat en molts anys. I tot d'una vaig parar-me a pensar en tot el que m'havien explicat, en els diferents recorreguts professionals, en les trajectòries vitals diverses de cadascú de nosaltres veient que la gran majoria havíem exercit la professió tots aquests anys i seguíem al peu del canó, en diferents moments personals i en cicles diversos: qui exercia rols directius, qui havia estat sempre a la mateixa feina, qui havia passat per molts llocs, qui pensava en les persones a atendre amb molta energia, qui parlava apassionadament, qui ho feia amb mes desgana, qui volia aprendre, qui tenia dubtes, qui estava de tornada i qui cercava noves vies….

Em vaig adonar que tots i cadascú de nosaltres estimem la nostra professió i malgrat estar en diferents cicles professionals, àmbits, estatus o ideals hem aconseguit aquest darrer quart de segle ajudar a construir l'Educació Social, fer-la crèixer i malgrat tots els entrebancs i errors , dirigir-la amb fermesa cap a la població que volem atendre, creient encara en que la suma dels petits esforços farà crèixer la societat sencera.
Per tot això aquest matí la ressaca no m'ha impedit sentir-me orgullosisím de tots nosaltres i encara més, molt feliç i ilusionat al mirar endevant, cap als propers 25 anys i sentir pel que faig cada dia la mateixa passió que sentia en els primers moments.

Si alguna cosa teníem en aquells anys era il.lusió i poc després passió pel que anavem aprenent i descobrint a la feina. Ahir vaig copsar que no l'havíem perdut. Aquesta rauxa pot tenir cicles i passar per moments mes dolços, desencantats o fins i tot agònics pero no es perd i és el que ens ha ajudat, ens ajuda i ens permetrà seguir construint una professió meravellosa i apassionant com poques.


Estic molt feliç d'haver compartit ahir amb vosaltres i desitjo de tot cor seguir retrobant-vos ... m'acomiadaré avui donant-vos les gràcies a tots i totes doncs heu estat part imprescindible en la meva formació com a persona... 

Amunt aquesta primera promoció d'eduques!!!!

miércoles, 15 de febrero de 2017

Excusas del educador para no escribir


Sentado en la sala de espera del Csmij de L'Hospitalet de Llobregat dispongo de tiempo para rememorar algunas de mis andanzas pasadas como educador social en los diferentes proyectos en los que he estado colaborando en mis veintidós años de aventura profesional. 
Ciertamente siempre coincido con multitud de compañeros en que si los educadores tuviéramos por costumbre escribir más sobre las anécdotas, sentimientos, injustícias, éxitos, propósitos y despropósitos de nuestra profesión podríamos disponer no sólo de una sino de diversas enciclopedias sobre la práctica de la educación social.

A veces me apetece escribir anécdotas vividas en el pasado aunque bien mirado se me antojan ahora como escabrosas, amarillas, humorísticas cuando no tremendamente irreverentes para con las personas con las que traté o irrelevantes puestas en la linea del tiempo. 

A menudo también me propongo escribir sobre emociones, sentimientos o valores puestos en juego pero un velo de vergüenza cuando no de miedo o pereza por revivir experiencias complejas me invade impidiéndome teclear nada.

Tras descartar anecdotario y sensaciones encontradas pruebo con centrarme en revisión de casos, experiencias grupales y proyectos enfatizando el marco teórico y la inspiración filosófica bien aterrizada en la práctica pero se me antoja tan pesado escribir sobre aspectos técnicos cuando lo que me apetece es disfrutar de la escritura...

Por ello directamente otras veces quiero reflejar aspectos educativos más generalistas, filosóficos, sociológicos, ideológicos, críticos pero descarto la idea a media escritura al encontrarme con un texto más político que educativo y a menudo más catártico que constructivo.

Pruebo finalmente por aspectos narrativos más próximos a la literatura pero dudo entre escribir cuentos para niños, jóvenes o adultos y cuando por fin me decanto por alguno de estos destinatarios me invade una leve sensación de paternalismo impidiendo que mi escrito no se agarre a "moralejas" o discursos de fondo que a la postre descarto por simplistas. 

Tras analizar rápidamente mis múltiples motivos que me impiden escribir más sobre mi profesión me vienen a la cabeza otros de más generales: la vergüenza, inseguridades personales o el marco legal y administrativo en el que trabajamos (especialmente en el sistema de protección de menores). 

Aún en la sala de espera pienso en la reunión de esta tarde junto a otros compañeros educadores para compartir experiencias de escritura en blogs sobre nuestra profesión y me pregunto qué hará que algo tan apasionante como nuestra labor sea tan compleja de plasmar en palabras. 

domingo, 22 de enero de 2017

Inconformista

Inconformista. Adjetivo a menudo expuesto en currículums o como definición personal con connotaciones positivas. Denota, para algunos, cierta tendencia a la mejora, a la superación, a la fijación por llegar a nuevas metas. Numerosas personas se definen así para demostrar su carácter ganador, valiente y decidido sin caer en la cuenta que dicho adjetivo se asemeja mucho a "insatisfecho".  
A menudo se educa a los hijos desde el convencimiento que el inconformismo ayuda a desarrollar las capacidades de autosuperación y tal vez sea así en algun grado aunque no hay que ser muy espavilado para comprobar (y si no prueben a observar el comportamiento de muchos padres que acuden a ver a sus hijos a actividades deportivas) que a menudo se funde con la competitividad. Así pues, muchos niños son educados en el convencimiento que el inconformismo equivale a la competitividad. Nada más fácil: ¿cómo comprueba uno su mejora personal ? Pues en la comparación con los iguales. En el equipararse con los demás. Y ahí llegamos a la base de nuestra sociedad: "yo soy lo que tengo"... y ¿cómo se lo que tengo?... pues cotejándome con mis allegados. Sólo si tengo más que tú voy a ser algo. Sólo si lo hago mejor o más rápido que tú voy a ser alguien. Sólo si soy mejor en algo me voy a sentir bien. Superior. 

Y ahí estamos. Sentirnos inconformistas significa sentirnos inferiores a otros a los que queremos alcanzar o superar.  Aunque no siempre es así. Hay un tipo de inconformismo que tiene que ver con la auténtica superación personal, con aquello de querer ser mejor cada día por el simple hecho de ser mejor persona, más hábil. Un tipo de inconformismo que no se centra en compararse con los demás exclusivamente sino en marcarse retos personales y obtener el placer de recorrer el camino para llegar hasta la meta, aunque todos sabemos que al llegar a la misma esta se desplaza inmediatamente unos metros más allá y no saboreamos el placer de la llegada tanto en la realidad como en el pensamiento previo y después en el recuerdo del éxito.

Con los niños pasa igual. Si los educamos en un inconformismo exacerbado corremos el riesgo que se sientan eternamente frustrados en una época en que la inmediatez recorre sus venas. Si en cambio les enseñamos a marcarse metas realistas y disfrutar del proceso de esfuerzo, tenacidad y aprendizaje ayudándoles a compararse con ellos mismos y no siempre con los demás les estaremos enseñando a mejorar como personas, a disfrutar del esfuerzo y a autorecompensarse sin tener que recurrir siempre a la influencia externa.


Deberemos ayudarles a descubrir su motivación intrínseca, fijar un objetivo claro, reconocible y alcanzable, promover las acciones necesarias, entrenamiento y pasos para la mejora, acompañarlos en el proceso y hacerlos conscientes de que el desánimo, los impedimentos y las frustraciones son estadios intermedios hacia el éxito así como fuente de aprendizaje y mejora. Deberemos también educarlos en la fortaleza y en el convencimiento de sus propias capacidades para que se den cuenta de que una vez logrado un objetivo se pueden marcar otro y luchar por él. A la vez , como adultos responsables, deberemos convertirnos en figuras de referencia dónde los niños puedan verse reflejados y imitar actitudes y sentimientos. ¿Cómo vamos a educarlos en la superación si nosotros no nos atrevemos a marcarnos nuevas metas y a compartirlas con ellos? .... Y para el que ahora mismo piensa que esas metas son muy complicadas le contestaré que la nueva meta personal que compartí con mi hijo fue la de elaborar una pizza casera más sabrosa que la anterior. ¿Y saben? Lo conseguí! Y lo celebramos juntos!