Vistas de página en total

google analytics

sábado, 25 de abril de 2015

Que no ens confonguin...

Pot tractar-se d'un brot psicótic o veritablement d'un petit psicòpata de 13 anys però tot em duu a pensar que alguna cosa no funciona be a la nostra societat quan es donen fets com el d'aquesta setmana.
Suposo que ara mateix a tots els diaris i televisions una petita legió de psicòlegs, psiquiatres, mestres, pedagogs,  educadors socials, advocats, criminòlegs, antropòlegs i sociòlegs a banda dels coneguts periodistes especialitzats en totes les àrees del saber humà estaran dient la seva, exposant arguments com la manca de suport a les famílies, la pèrdua de valors, el desemparament dels mestres (i recordem també als educadors socials, si us plau), la permisivitat amb els adolescents, la poca disciplina, la impunitat amb la que pot actuar un menor de catorze anys davant la llei, el sistema de protecció a la infància, les dificultats per compatibilitzar vida familiar i professional, la frustració de molts infants davant d'un sistema educatiu obsolet per enfrontar-se a una realitat líquida i en permanent canvi, l'atenció a la salut mental dels infants....

Estem davant d'uns fets terribles. El noi agressor -m'agradaria entendre que conduït per un brot psicòtic, però per l'esmerada preparació de l'atac no ho sembla pas- ataca per sorpresa a mestres i alumnes a primera hora del matí repartint caos i mort. De sobte un IES de barri normal, amb alumnes normals i conflictes normals passa a ser el fócus d'atenció de tot un país esdevenint les portes del infern. És això el més terrorífic i amb el que juguen alguns mitjans: la sensació que la catàstrofe pot esdevenir en qualsevol moment, barri o entorn sense previ avís, provinent de la persona més inesperada. Aquesta és la jugada guanyadora  que sempre esperen els sectors més conservadors: quan la societat te por és quan es poden promoure mesures i lleis que fins i tot atemptin contra els drets més bàsics, igualet que als Estats Units.

Aquests dies escoltarem per diversos llocs afirmacions d'amics i coneguts del agressor: "es comportava una mica estrany", "acostumava a fer tal o qual cosa", "no hagués cregut mai que s'atrevís a..." I tantes altres que no faran més que engrossar el bestiari col.lectiu de la paranoia i la por.

De ben segur que sectors dretans aprofitaran el  moment per a condemnar l'inimputabilitat penal dels menors de 14 anys. D'altres encara més cafres aconsellaran mirar cap a alguns dels estats nordamericans per prendre exemple de legislacions "dures". 

Assistirem a alguns d'aquests debats embadalits per l'exposició endreçada d'aguments, per l'aparent coherència de les propostes i un ús del llenguatge acurat i respectuós. I no ens adonarem que el que es començarà a demanar son mesures de seguretat als instituts del típus: guardes de seguretat armats, control d'accesssos i mesures similars al estil dels instituts del Bronx.

Certament vivim en una societat cada cop més violenta i els nostres infants no estan exempts  d'això. Si afegim més violència (per molt legal que sigui) sols estarem tirant llenya al foc.

Crec que no he llegit encara a cap diari la necessitat de crear projectes i serveis per a donar suport a les famílies, per a empoderar a adolescents i joves,  millorar els serveis patètics de salut mental infanto-juvenil dels que disposem, donar més recursos a escoles i instituts per a tenir més professionals de suport, apoiar l'investigació en educació i psicología infantil, atorgar recursos per a la capacitació de famílies en parentalitat positiva, millorar els espais de lleure per a infants i joves, disposar d'educadors al carrer per fomentar la participació i canalitzar el malestar i creativitat adolescents cap a nous àmbits, crear institucions d'adolescents gestionades per ells mateixos, fomentar realment la participació dels joves en la societat o modificar radicalment el sistema educatiu de cara a educar i no sols instruir (gràcies, energúmens del PP).

I dic que no he llegit a cap diari sense veritablement estar-ne segur. No n'he llegit cap. He tingut prou amb les entretingudes converses de la ràdio o amb els impresentables comentaris de la televisió.


Fet i fet estem davant d'un crim. És clar. Però també és un toc d'atenció. El desgraciat mestre suplent que va perdre la vida no és sols una víctima del noi agressor sino de tot el sistema. Que no ens confonguin.