Llibertat? igualtat? fraternitat?

Acabem de llevar-nos aquest fatídic dissabte amb l'horror de la nit parisina, amb la ferum de la sang vessada barrejada amb restes de beguda i sopars de caprici a la capital de la llum. 

Veient el volum de la massacre és comprensible una resposta social de rebuig i ràbia, de dolor inexplicable vinculat a una violència mental extrema que fins i tot en els més reposats i reflexius provoca petits moments catàrtics imaginaris de venjança absoluta contra els assassins. 

La quantitat de persones mortes és insignificant si la comparem, posem, amb qualsevol dia normal a certes zones de Síria o d'altres zones del món en determinats moments però la proximitat geogràfica i cultural de París ens provoca una identificació immediata que ens posiciona com a víctimes d'un fet intolerable.

Fa tremolar la fredor extrema dels assassins. Com en una mena de videojoc fatídic, com si la gent que anava morint no fos real, els sonats que disparaven metralladora en mà tenien temps per a recarregar les seves armes tranquil·lament enmig del infern que havien creat i tornar a començar dirigint les seves bales sobre persones innocents. Difícilment imaginable. Colpidor.

Unes 140 víctimes confirmades i altres que aniran traspassant els propers dies serà el balanç final al crit de "Allah és gran". 

I ara què? Doncs la tònica habitual: els governs europeus demonitzaran obertament algunes zones estratègiques per tal de bombardejar sàdicament (ara sí, amb el suport de la població) per intentar apropiar-se de recursos naturals i d'altra mena que seran gestionats, expoliats, venuts i revenuts pels monopolis que controlen els governs i el present del món. I així funciona. Els amos del món necessiten que la població doni suport a la guerra i la violència en nom de la seguretat i la justícia provocant paradoxalment la major de les injustícies.

I és que vivim en una realitat de paradoxes i contrasentits.

Avui, lluny de centrar-me en el que escolto per la ràdio: "xoc de civilitzacions", "no podem posar a tots els musulmans al mateix sac", "tots som parisins", "s'activa el nivell cinc d'alarma terrorista" i d'altres bejenades, tòpics i ridícules anàlisi; jo duc el meu pensament cap als joves assassins i les seves motivacions reals.

Potser els propers dies els mitjans començaran a desvetllar l'origen dels sicaris i segurament restarem sorpresos al veure que es tracta de persones molt joves i de ben segur, la majoria nascuts a França d'orígens nord-africans. I si és així -com jo aventuro- aviam quin mitjà de comunicació es mostra valent i reflexiona sobre la realitat dels milions de persones d'origen estranger (però francesos) que viuen o malviuen a França. M'agradarà veure si algun diari o televisió explica com milers de joves francesos resten exclosos sistemàticament de la societat formant part de terribles ghettos en ciutats, barris i pobles amb elevats índex de pobresa, atur i delinqüència on el sistema de protecció i serveis socials estén els seus braços tímidament sense el suport d'una decidida política de promoció social que mai no ha existit. M'agradarà copsar si els poders francesos són capaços de reconèixer que darrere les seves criminals accions colonials van haver d'acceptar de mala gana que els nous "nacionals" visquessin a Europa i formessin les seves llars, famílies i societats segregades, sense suport real i sempre sota sospita. El resultat de tot això el tenim clar: milions de francesos i franceses de segona que tendeixen a ajuntar-se en allò que els dona identitat. La religió, la cultura, el lloc d'origen, la ràbia adolescent. Qualsevol d'aquests aspectes dota de sentit la vida en comunitat d'una part de la població que se sent assenyalada i ha viscut els darrers seixanta anys, generació rere generació, sota el paraigua fictici d'allò que és francés qualsevol que accepta els preceptes clàssics de la república. El problema, però, és que les comunitats segregades subtilment acaben per no creure's allò de la llibertat, igualtat i fraternitat. No són lliures per que no poden sortir de la seva classe social, no són iguals per què sempre seran jutjats pel seu lloc d'origen i la seva condició social  i la fraternitat sols la troben en les seves comunitats, fet darrer que agreuja el seu sentit anti-sistema i la seva exclusió de sentir-se francesos de "soca-rel".

Els joves més manipulables per les xarxes de captació d'assassins són aquells que viuen en aquestes condicions. Com en tot, quan algú està cercant la seva identitat i apareix un missatge molt potent, radical i proper culturalment que entronca amb la seva ràbia vital i el sentiment d'abandó social, es tendeix a adoptar-lo per així poder sentir-se part d'un grup de poder, per donar sentit a unes vides properes a la marginalitat i buides. És ben fàcil.

En els meus anys de treball al barri del Raval, a Barcelona, vaig poder entendre com joves marroquins que havien viscut en condicions miserables al carrer passaven del consum permanent de dissolvents i de robatoris diaris en una vida sense sentit a ser de sobte abanderats de la religió sota la direcció de la mesquita refusant qualsevol idea "occidentalitzant".

D'altres experiències amb adolescents i joves en condicions similars em duu a pensar que hi ha determinades organitzacions polítiques, criminals, religioses o terroristes que saben molt bé com i on cercar les persones més vulnerables per a donar-los un sentit a la seva existència. Així doncs, bandes llatines, determinats moviments religiosos importats d'Amèrica, altres aparells religiosos radicals, sectes i d'altres capten als adolescents i joves més perduts i vulnerables per a engrossir les seves files amb persones que acabaran erigint-se en veritables fanàtics de la causa, en una comunitat tancada que els tractarà de "germans" i suplirà l'amor i suport de la família, en un espai on es podran sentir orgullosos i trobaran grans motius per viure o morir.

Algú té dubtes que la reacció dels poders aquesta propera setmana passarà per mesures de seguretat extremes?

Algú te dubtes que el que viurem pels carrers els propers dies serà un increment de la desconfiança vers qualsevol tipus de població que puguem relacionar llunyanament amb l'islamisme?

Jo no en dubto. Com tampoc no dubto que cap estament polític mourà un dit per a augmentar els recursos per a treballar en la inclusió d'aquest perfil de joves o per a posar noves mesures per a que aquestes famílies redueixin la seva vulnerabilitat social. I cap poder polític no ho farà -tot i que alguns ho intentin o tinguin clar què cal fer- per què els veritables poders no ho permetran ja que aquest joc els va perfecte: tenir l'enemic a casa crea por i aquesta és indispensable per a justificar més violència cap a d'altres, per a garantir més injustícia i aprimar encara més la democràcia i finalment per a tenir a la societat dividida, autèntic precepte indispensable per a continuar manipulant-nos com vulguin.